JUGUEM AMB LES PARAULES

L'escriptura ha evolucionat a través del temps. Com a precedent de l'escriptura pròpiament dita hi ha els pictogrames. L'escriptura ha passat per dues etapes:

• Escriptura ideogràfica: els signes escrits expressen idees. Està plenament demostrat que l'escriptura ideogràfica va precedir l'escriptura fonètica.

• Escriptura fonètica: els signes escrits representen els sons de la llengua. N'hi ha dos tipus:

  • Sil·labari: els signes escrits representen síl·labes.

  • Alfabet: els signes escrits representen fonemes.

El tipus d'escriptura que combina diversos d'aquests tipus és l'escriptura mixta.

 

L'escriptura logogràfica

Un logograma és un sol caràcter escrit que representa un mot o morfema. La majoria de caràcters xinesos es classifiquen com a logogrames.

Com que cada caràcter representa un únic mot (o, més precisament, un morfema), calen molts logogrames per escriure totes les paraules de l'idioma. La gran col·lecció de logogrames i la memorització són l'inconvenient més gran dels sistemes logogràfics en relació als sistemes alfabètics. No obstant això, com que el significat va lligat al símbol, el mateix sistema logogràfic teòricament es pot fer servir per representar llengües diferents. En la pràctica això només és així amb llengües molt pròximes, com les diferents llengües xineses, ja que les restriccions redueixen la portabilitat d'un sistema logogràfic concret. 

 

Mentre que la majoria de les llengües no fan servir exclusivament un sistema logogràfic molts idiomes fan servir alguns logogrames. Un bon exemple de logogrames moderns occidentals són les xifres aràbigues, tothom que fa servir aquests símbols comprèn que 1 significa u; les lligadures & (i comercial) i @ (arrova).

 

Els jeroglífics egipcis i l'escriptura maia també són bàsicament sistemes logogràfics, per bé que també marcaven característiques fonètiques i estiguin extints.

 

Els logogrames són sovint anomenats ideogrames, una paraula que es refereix als símbols que gràficament representen idees abstractes, però els lingüistes eviten aquest ús, sobretot quan es fa referència als caràcters xinesos, ja que sovint són compostos semàntico-fonètics, símbols que inclouen una part que representa el significat i una altra que representa la seva pronúncia.

L'escriptura sil·làbica

Un sil·labari té un conjunt de símbols que representen (o s'aproximen a) síl·labes, que formen mots. Un símbol en un sil·labari representa generalment un so consonàntic seguit d'un so vocàlic, o simplement una vocal aïllada. En un vertader sil·labari no hi ha una similitud gràfica sistemàtica entre caràcters semblants fonèticament (encara que alguns tenen similitud amb les vocals). És a dir, els caràcters per a «ke», «ka», i «ko» no tenen una semblança que indiqui un tret comú amb el so de [k]. 

 

Els sil·labaris són més indicats per a llengües amb una estructura sil·làbica simple, com el japonès. El català, al contrari, permet estructures de síl·labes complexes, amb un inventari relativament llarg de vocals i complexos grups consonàntics de manera que això faria enutjós d'escriure el català amb un sil·labari. Per escriure català amb un sil·labari, cada possible síl·laba en català hauria de tenir un símbol propi, i mentre que el nombre de possibles síl·labes en japonès només ronda la centena en català aquestes es compten per milers (calculeu una trentena de sons consonàntics inicials, per vuit sons vocàlics, per una altra trentena de sons consonàntics finals).

 

Altres llengües que fan servir el sistema d'escriptura sil·làbic són: el grec micènic (Lineal B) i llengües natives americanes com el cherokee. Diverses llengües de l'antic Pròxim Orient utilitzaven formes de cuneïforme, que és un sil·labari amb alguns elements no sil·làbics.